Cròniques de la realitat educativa (novembre)

Estàvem a classe d’anglès quan vaig donar una ordre en imperatiu a un dels nens amb un anglès claríssim i ben gesticulat (“Go to the bench and take your bag”) i ell va respondre:

- Gisela, m’ho pots dir en lletra de pal, que no t’entenc?

Un company que tot just ha començat a treballar a ensenyament em comentava que:

“Fent de profe m'estic adonant de dues coses:
- Sé què no haig de fer,

- No sé com fer el que sé que vull fer.

És difícil adaptar les coses k em passen pel meu cap, de manera que la feina sigui: amb aprenentatge significatiu, que sigui relacionat amb la meva àrea, i que els alumnes estiguin motivats!”

En aquest mateix punt estic jo de la meva formació: vull començar a treballar i a tenir experiències per trobar-me en la situació en què tinc molt clar què vull i com vull fer les coses però no saber COM.

  

Ser mestre, un heroi. Si us és més còmode, podeu llegir el següent text en PDF aquí.

Pel temari que es diu que s’ensenya a la facultat de magisteri, pel que la societat demana i exigeix als mestres i pel que realment un mestre fa a l’escola, he arribat a la conclusió que un mestre és un heroi. I si no, mireu:

Un mestre ha de saber llenguatge musical, expressió escrita i oral perfecte de la llengua catalana, castellana i anglesa, literatura a tots els nivells, edats i èpoques, matemàtiques a nivells superiors, saber fer gimnàstica i tota mena d’habilitats motrius, un entès en  política, economia i realitat social del món mundial, saber-se tota la geografia (inclosos els rius) del món, saber-se expressar en públic i fer conferències orals, ha de saber dominar les TIC i altres tipus de tecnologies, etc.

Això pel que fa al coneixement personal, però es clar, un mestre, com a bon professional, ha de saber TRANSMETRE-HO. Per tant, tot això que sap, ho ha de saber didàcticament i per fer-ho bé, a més a més, ho ha d’estimar, sinó, no s’ensenya significativament. Es diu en un paràgraf ràpid, però no és poc.

I espera! Un mestre ha de saber altres aspectes que van implícits en la professió com detectar els nivells de desenvolupament de cada infant que té a l’aula, ha de saber programar i adaptar currículums amb infants amb necessitats educatives especials, ha de saber avaluar segons els objectius i capacitats de cada infant, ha de saber tractar l’infant individualment i també el grup heterogeni col·lectivament, ha de saber dominar un grup, ha de saber la història personal de cada infant i la seva família, ha de fer de psicòleg en nombroses ocasions (perquè estem d’acord que abans dels coneixements acadèmics, s’ha de tenir una base emocional sòlida).

I encara no hem acabat perquè aquesta persona, a part de saber tot això per ella mateixa, i saber-ho ensenyar, i de saber altres coses dites en el paràgraf anterior, ha de ser algú capaç de treballar en equip, de ser bona persona i tenir sensibilitat per a la gent i la vida, ser afectiu amb els infants i com que és un referent tant important, ha de predicar amb l’exemple i tenir valors (oh, que bé  que queda dir que "jo sóc un mestre que ensenya valors" mai es concreten quins, però els valors els regalen a la sortida del metro), i saber transmetre aquests valors, etc. I encara queda un últim requisit més: saber tractar les famílies, que això ja és una carrera sencera.

Tot això, per estar despreciat socialment i ser criticat perquè un mestre “té moltes vacances” malgrat mentre no està amb nens fa cursos de renovació, innova en la seva tasca docent i inclús potser publica experiències o investigacions.

En definitiva, un mestre és un superman i una mestra una superwoman, i si algú encara en té dubtes el convido a fer de mestre i a gaudir de les vacances formoses que tan merescudes tindrà.