Preguntar per aprendre
De: Montserrat
Fons i Juli Palou A: Per què la girafa té
el coll llarg? Infància, 148
ABSTRACT – RESUM
A les escoles
tradicionals qui pregunta és el mestre i es basa en l’esquema de Pregunta –
Resposta – Avaluació (PRA), per tal de comprovar un aprenentatge previst i de
les quals el mestre sempre en sap la resposta i alhora d’acatar l’autoritat del
mestre.
Constructivisme:
el mestre passa a ser el guia en la
construcció dels aprenentatges en lloc de ser-ne l’administrador o pur
transmissor. Ara doncs, les preguntes
del mestres no tenen l’interès de controlar els coneixements, sinó de
provocar-los. Són preguntes per estimular el coneixement (desvetllar relacions,
establir connexions, despertar curiositat, reflexionar sobre què s’ha après,
etc.)
(...) + Sabem
que una pregunta és bona quan no obtenim una resposta immediata perquè ens indica que no és simple; també són
bones preguntes aquelles que fan adonar d’una contradicció flagrant sobre el
que s’està raonant; i també quan orienten la relació entre àmbits diferents. Podríem dir que les bones preguntes són les
que fan pensar.
(...) + A fer
preguntes no se n’ensenya, se n’aprèn.
Per sort avui ja no sentim la veu de cap mestre que digui: “Nen, això no
es pregunta”. Ara hem d’aconseguir que els preguntes que facin els nostres
infants siguin bones preguntes.
He pensat que...
Sobre
professionals de l’educació n’hi ha dos tipus: els que l’estudien i en saben
molt però no l’exerceixen (investigadors universitaris, per exemple), els que
no l’estudien però l’exerceixen (i en saben o no; els mestres). He pensat que
quin sentit té que aquests dos tipus no es complementin perquè així no
s’avança. Jo vull ser els dos tipus alhora. Per això, em dedico a investigar pel
meu compte (no tan profundament com un investigador universitari, clar) i a la
mínima que puc, a posar-ho en pràctica (tampoc realment encara perquè no puc
treballar com a mestra abans de tenir el títol). I així ho faré tota la vida,
sense separar les dues activitats. Fins que me’n cansi és clar, que llavors, em
dedicaré a una altra professió.
Sobre la sobreprotecció
DE: Roger Pott “Pedagogia: l’art de fer front als riscs, no
d’evitar-los” Infància a Europa, 10.19
ABSTRACT –
RESUM
La planificació
educativa, entre la permissivitat i la sobreprotecció, ha de valorar les
oportunitats de desenvolupament.
Criar un infant
implica la protecció davant de qualsevol mal, incloent tant el mal a l’infant
mateix com a terceres persones – usant l’instrument de la supervisió. No
obstant, tota vida té riscs. El resultat és un conflicte irresoluble.
Es podria
protegir els infants posant-los en caixes petites. Només així els infants
podrien estar segurs. Però aquesta mena de supervisió nega l’objectiu del
desenvolupament lliure de l’infant, i per tant, la violació de la llei.
AFEGEIXO: S’ha
de deixar que trenquin un plat i no pas evitar-ho dient “Ja el porto jo que et
caurà i es trencarà”, s’ha de deixar que pugin i baixin sols de la cadira i no
fer prediccions negatives que si es pronuncien, acaben passant: “No baixis que
cauràs”. També s’ha de deixar que els infants sàpiguen què són els bassals
sortint a fora i posant-hi els peus (si és amb botes d’aigua millor) i no
ensenyant-ho amb imatges, per exemple.
Sobre la natura, espai adient pel desenvolupament
Comparacions entre les legislatures d’alguns països pel
que fa als espais. Infància a Europa,
10.19 (Pàg. 26)
RESUM: Els països
nòrdics o del nord, exposen els infants a l’exterior moltes hores. Aquí, tenim
un clima molt més adient per fer-ho, i tanmateix, no ho fem. Mirem-ne la
comparació:
A Espanya... no
es mencionen els espais i les activitats exteriors en els currículums
nacionals. En la majoria dels casos els adults valoren més els espais interiors
que els exteriors (per tradició) i per tant els exteriors s’utilitzen poc, tant
des del punt de vista educatiu com de salut.
Sobre alumnes amb alt rendiment...
Jose Luís Bernal y Tatana Gayan.
Universidad de Zaragoza. Cuadernos de pedagogía (num. 409 febrero 2011)
RESUM: Aquellos que
disponen de unas capacidades y posibilidades de aprendizaje por encima de la
media, a los que el sistema educativo debe atender ofreciéndoles procesos de
enseñanza – aprendizaje adecuados y coherentes con sus demandas. Pero esto no
significa que los tengamos que etiquetar como un grupo diferente que debe
avanzar en su aprendizaje en espacios y tiempos distintos, de una forma
exclusiva y excluyente. El objetivo es respetar su diferencia pero al mismo
tiempo velar por la perfecta integración en el grupo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada