descobriments I (novembre)

Preguntar per aprendre

De: Montserrat Fons i Juli Palou A: Per què la girafa té el coll llarg? Infància, 148

ABSTRACT – RESUM

A les escoles tradicionals qui pregunta és el mestre i es basa en l’esquema de Pregunta – Resposta – Avaluació (PRA), per tal de comprovar un aprenentatge previst i de les quals el mestre sempre en sap la resposta i alhora d’acatar l’autoritat del mestre.

Constructivisme: el mestre passa a ser el guia  en la construcció dels aprenentatges en lloc de ser-ne l’administrador o pur transmissor.  Ara doncs, les preguntes del mestres no tenen l’interès de controlar els coneixements, sinó de provocar-los. Són preguntes per estimular el coneixement (desvetllar relacions, establir connexions, despertar curiositat, reflexionar sobre què s’ha après, etc.)

(...) + Sabem que una pregunta és bona quan no obtenim una resposta immediata  perquè ens indica que no és simple; també són bones preguntes aquelles que fan adonar d’una contradicció flagrant sobre el que s’està raonant; i també quan orienten la relació entre àmbits diferents. Podríem dir que les bones preguntes són les que fan pensar.

(...) + A fer preguntes no se n’ensenya, se n’aprèn.  Per sort avui ja no sentim la veu de cap mestre que digui: “Nen, això no es pregunta”. Ara hem d’aconseguir que els preguntes que facin els nostres infants siguin bones preguntes.

He pensat que...

Sobre professionals de l’educació n’hi ha dos tipus: els que l’estudien i en saben molt però no l’exerceixen (investigadors universitaris, per exemple), els que no l’estudien però l’exerceixen (i en saben o no; els mestres). He pensat que quin sentit té que aquests dos tipus no es complementin perquè així no s’avança. Jo vull ser els dos tipus alhora. Per això, em dedico a investigar pel meu compte (no tan profundament com un investigador universitari, clar) i a la mínima que puc, a posar-ho en pràctica (tampoc realment encara perquè no puc treballar com a mestra abans de tenir el títol). I així ho faré tota la vida, sense separar les dues activitats. Fins que me’n cansi és clar, que llavors, em dedicaré a una altra professió.

Sobre la sobreprotecció

DE: Roger Pott “Pedagogia: l’art de fer front als riscs, no d’evitar-los” Infància a Europa, 10.19

ABSTRACT – RESUM

La planificació educativa, entre la permissivitat i la sobreprotecció, ha de valorar les oportunitats de desenvolupament.

Criar un infant implica la protecció davant de qualsevol mal, incloent tant el mal a l’infant mateix com a terceres persones – usant l’instrument de la supervisió. No obstant, tota vida té riscs. El resultat és un conflicte irresoluble.

Es podria protegir els infants posant-los en caixes petites. Només així els infants podrien estar segurs. Però aquesta mena de supervisió nega l’objectiu del desenvolupament lliure de l’infant, i per tant, la violació de la llei.

AFEGEIXO: S’ha de deixar que trenquin un plat i no pas evitar-ho dient “Ja el porto jo que et caurà i es trencarà”, s’ha de deixar que pugin i baixin sols de la cadira i no fer prediccions negatives que si es pronuncien, acaben passant: “No baixis que cauràs”. També s’ha de deixar que els infants sàpiguen què són els bassals sortint a fora i posant-hi els peus (si és amb botes d’aigua millor) i no ensenyant-ho amb imatges, per exemple.

Sobre la natura, espai adient pel desenvolupament

Comparacions entre les legislatures d’alguns països pel que fa als espais. Infància a Europa, 10.19  (Pàg. 26)

RESUM: Els països nòrdics o del nord, exposen els infants a l’exterior moltes hores. Aquí, tenim un clima molt més adient per fer-ho, i tanmateix, no ho fem. Mirem-ne la comparació:

A Espanya... no es mencionen els espais i les activitats exteriors en els currículums nacionals. En la majoria dels casos els adults valoren més els espais interiors que els exteriors (per tradició) i per tant els exteriors s’utilitzen poc, tant des del punt de vista educatiu com de salut.

Sobre alumnes amb alt rendiment...

Jose Luís Bernal y Tatana Gayan. Universidad de Zaragoza. Cuadernos de pedagogía (num.  409 febrero 2011)

RESUM: Aquellos que disponen de unas capacidades y posibilidades de aprendizaje por encima de la media, a los que el sistema educativo debe atender ofreciéndoles procesos de enseñanza – aprendizaje adecuados y coherentes con sus demandas. Pero esto no significa que los tengamos que etiquetar como un grupo diferente que debe avanzar en su aprendizaje en espacios y tiempos distintos, de una forma exclusiva y excluyente. El objetivo es respetar su diferencia pero al mismo tiempo velar por la perfecta integración en el grupo.